Ara

Quan la rаbia es qui guia els meus passos
i la incertesa desfа caminars
l'esperanзa sembla enderrocar-se
darrere dels dies de lluita i asfalt.

Quan el gris es l’ъnic color
que dibuixa i omple futurs immediats
йs el pаnic, l'olor a dolor
el que et sembla sentir, el que et sembla palpar.

No, no pot ser,
quan de temps haurem d'esperar mйs.
No, no pots mйs
i saps que tot depиn de tu mateix.

Quan la pluja transforma els paisatges
i la foscor engoleix els teus mars
les mirades semblen no trobar-se
perdudes als lнmits on hem arribat.

I quan corres i crides al vent
i les llаgrimes omplen de fred els estels
йs la rаbia, l'odi i la tristesa
les que et fan sentir tantes voltes rebel...

No, no pot ser,
quan de temps haurem d'esperar mйs.
No, no pots mйs,
i saps que tot comenзa en un mateix.